¿La política dirige la economía o es la economía quien dirige la política?

Con un objetivo pedagógico planteo que el cuerpo humano es un sistema con semejanzas con el sistema económico.

El cuerpo humano está dirigido por la mente. Sus decisiones determinan el funcionamiento de los músculos, órganos,... ¿Tienen algún límite estas decisiones? Si la mente de una persona decide que su cuerpo trabaje en exceso serán las leyes naturales las que limitaran este comportamiento porqué la falta de descanso provocará que el cuerpo enferme.

¿Manda la mente o  las leyes naturales?  La respuesta parece clara: la mente dirige pero está condicionada por las posibilidades que le permite la naturaleza.

En economía sucede algo similar. El gobierno puede decidir su política económica siempre que ésta cumpla las leyes económicas por qué, si no las respeta, la economía también enfermará y el gobierno dejará de controlar plenamente la economía.

En España, por ejemplo, la política económica fomentó una burbuja a partir de un exceso de endeudamiento.  Al no respetar las leyes económicas, (consumo + inversión > renta), la economía enfermó. Actualmente la política económica está limitada a tomar las decisiones que permitan su curación. En estas circunstancias es la economía la que dirige la política.

En resumen, de la misma manera que, cuando un cuerpo humano tiene gripe (debido a la exposición del cuerpo a condiciones adversas) tiene que guardar cama para restablecerse, en una economía enferma (debido a no respetar las leyes económicas), sus decisiones políticas también se ven limitadas. Y, en estas circunstancias, la política no puede dirigir la economía a corto plazo sino que es ésta la que dirige la política.

Para que la política pueda controlar la economía a largo plazo, en sus decisiones, además de tener en consideración las leyes económicas, también tendría que respetar, como en el cuerpo humano, las leyes naturales (ecología), de lo contrario serán éstas las que limitaran seriamente la supervivencia del sistema económico y de la misma especie. 

El crecimiento económico tiene límite

Sigo partiendo, con un objetivo pedagógico, de la idea de que la economía es un sistema con semejanzas con el cuerpo humano.

Cuando el cuerpo humano es joven su crecimiento es muy elevado, igual que sucede en las economías jóvenes cuando comienzan a crecer: tienen altas tasas de crecimiento del PIB. Este crecimiento desordenado que se produce en la adolescencia es parecido al crecimiento generado por el capitalismo (ver El capitalisme és l'adolescència dels sistemes econòmics)

Llega un momento en la vida de los jóvenes en que sus cuerpos desgarbados dejan de crecer, aumenta la musculatura, se equilibran sus cuerpos y van entrando en la edad adulta. Estos cuerpos ya no pueden tener como objetivo el crecimiento sino su mantenimiento, procurando hacer más flexible la musculatura, resistentes sus huesos,…

En economía, en cambio, por muy desarrollada que esté una economía se parte de la creencia que esta puede seguir creciendo indefinidamente y el objetivo de las decisiones de política económica, pues, busca favorecer el crecimiento continuo.

Entonces, para que aumente el consumo y la inversión, se bajan los tipos de interés y, en el mejor de los casos, se conseguirá que la economía crezca a base de aumentar el endeudamiento (más consumo hoy y menos para mañana). Pero este crecimiento no será sostenible, no será desarrollo económico real, sino que únicamente se habrá aumentado el PIB -más obesidad- (ver El PIB mide la obesidad de la economía) y, en un futuro, cuando se haya de devolver las deudas, esta economía volverá a perder peso (PIB).

En economía, como en el cuerpo humano, el crecimiento tiene un límite que depende de los recursos de que cada economía disponga. No podemos, pues, fomentar un crecimiento indefinido porqué, al igual que si sobrealimentásemos un cuerpo humano, no conseguiríamos crecimiento, sino solo obesidad.

A menos que se produzca alguna innovación revolucionaria (el cuerpo humano también ha evolucionado) o que una economía crezca a costa de los recursos y el trabajo de otras, tenemos que dejar de plantearnos como objetivo el crecimiento indefinido y procurar mantener eficiente nuestra capacidad productiva (musculatura), cambiar actividades poco sostenibles ecológicamente,… y plantearnos el reparto del trabajo.

Una economía sostenible, con plena ocupación, generará la demanda suficiente para conseguir un desarrollo económico, incluso sin crecimiento, que permita mejorar el bienestar de toda la sociedad.

Salud

El PIB mide la obesidad de la economía

 Con un objetivo pedagógico, parto de la idea de que la economía es un sistema con semejanzas con el cuerpo humano.

Así, mientras que en la economía, el crecimiento se mide mediante el PIB (Producto Interior Bruto), donde se incluye el valor de todo lo producido en un año, para medir el crecimiento del cuerpo humano no se usa únicamente el peso sino que se complementa con la altura.

¿Qué pasaría si, para valorar el crecimiento de una persona, midiésemos solamente su peso? Creo que nadie estaría de acuerdo con un ideal basado en la obesidad porqué todos tenemos claro que, para el desarrollo sano de un cuerpo, se requiere una relación proporcionada entre el peso y la altura.

¿Entonces, por qué en economía se usa como objetivo máximo tan solo una medida de “peso”(PIB), cuando tendríamos que valorar, como en el cuerpo humano, también, su desarrollo ?

En el actual sistema económico, con el objetivo del crecimiento del PIB, se ve positivo cualquier incremento de la actividad económica ni que sea basándose en una burbuja en la construcción, en actividades contaminantes.... a pesar de que pueda contribuir a enfermar la economía. En cambio, nadie vería positivo cebar a un niño ya que no es saludable i lo único que conseguiríamos sería dañar su salud y malbaratar alimentos. Son importantes, en el caso de los niños (y también de la economía), las decisiones preventivas para evitar posteriores curas dolorosas de adelgazamiento debidas al sobrepeso insostenible.    

 Parece obvio, pues, que para obtener buenos resultados en economía, igual que en el crecimiento de los niños, no podemos seguir usando el PIB como medida de crecimiento, porqué lo que realmente estamos midiendo es la obesidad de la economía y no su desarrollo equilibrado y sostenible.

El capitalisme és l'adolescència dels sistemes econòmics

Cos humà i sistema econòmic

En aquest bloc parteixo de la idea que es pot comparar el cos humà amb el sistema econòmic. Aquesta comparació no únicament té un objectiu pedagògic sinó que també té una base real pel fet que ambdós, cos humà i economia, són sistemes.

Al llegir “La revolución del pensamiento integral” de Patrick Drouotti i, posterioment,  “Una teoria de todo” de Ken Wilber, he vist que en el model de Espiral Dinàmica - iniciat per Clare Graves i continuat per Don Beck i Christopher Cowan- també es pot desprendre un paral·lelisme entre l'evolució dels sistemes econòmics  i les etapes de desenvolupament del ésser humà.

Malgrat que el model d'espiral dinàmica, inclòs dins del pensament integral, vol explicar de forma integral l’evolució física, emocional, social i religiosa, en aquest escrit únicament em basaré en la part que em permet posar de manifest la relació entre el capitalisme i l'adolescència humana. 

El  model d'Espiral Dinàmica. Les etapes i els colors

En el model de l'espiral dinàmica s'explica l’evolució humana a partir de diferents nivells de desenvolupament, també anomenats memes, estadis, onades... cadascun dels quals s’associa a un color. A continuació descriuré breument les diferents etapes i la seva plasmació en l'evolució econòmica/social i en el desenvolupament individual dels humans.

Etapa beix. Es caracteritza per comportaments individualistes amb l'objectiu d'aconseguir la subsistència. A nivell social correspon a l'etapa inicial de l'espècie humana (grups familiars  en una  economia depredadora) i el seu paral·lelisme a nivell individual correspon amb el comportament dels nadons dedicats únicament a subsistir.

Etapa morada. Socialment, els comportaments individuals estan al servei del grup (tribus) que els permet sobreviure; respecten les tradicions per mantenir-se dins del grup i tenen una religiositat lligada a la natura (de la qual depenen). A nivell individual el morat correspon al comportament dels nens quan parlen amb arbres, ocells... i creuen en el Pare Nadal.

Etapa vermella. L’ individualisme ressorgeix, les elits dominants guerregen i aconsegueixen poder:  apareix l'esclavisme com a organització social. Aquest comportament també es veu en els nens quan han de lluitar per aconseguir un lloc preeminent en el grup d'amics.

Etapa blava

El grup i les seves normes tornen a passar per sobre de l'individu. Es respecte la tradició i la religió. Socialment estem en el feudalisme mentre que el paral·lelisme en el desenvolupament del nen correspon a l'etapa en què accepta les normes de pares, professors, metges...

Etapa taronja.

Es caracteritza per l'auge de la individualitat, per la valoració de la llibertat i pels comportaments egoistes. A nivell social correspon al capitalisme i té l'equivalència en l'etapa de l'adolescència.

El model consta d'etapes posteriors, associades als colors: verd, groc, turquesa i coral però en aquest escrit em centraré en el color taronja..

L'adolescència i el capitalisme

L'adolescència és una etapa de creixement i de inestabilitat emocional. El noi/a, busca reafirmar la seva individualitat, busca la seva independència i fuig de l'autoritat; és competitiu i té comportaments radicals i de risc. Quan pren decisions és egoista i no valora les repercussions a llarg termini.

Aquestes característiques de l'adolescència coincideixen plenament amb els valors i les actuacions del sistema capitalista:

Individualitat i egoisme. El sistema propugna la propietat privada i les persones busquen el seu benefici particular.

Fugida del poder. El sistema propugna que la intervenció de l'estat sigui mínima .

Competitivitat. El sistema es basa en la competència entre empreses i entre persones.

Comportaments radicals. El sistema propugna l'obtenció del màxim benefici.

El capitalisme busca el benefici a curt termini i no valora les repercussions que les decisions poden produir a llarg termini en la sostenibilitat del sistema ecològic.

Inestabilitat. El capitalisme es caracteritza per la successió de crisis.

Necessitat del sistema capitalisme

De la mateixa manera que l'adolescència és necessària pel desenvolupament humà, el capitalisme també ha estat una etapa necessària.

La recerca radical del màxim benefici a curt termini, l'individualisme, la competitivitat,... han permès l'acumulació de capital necessària pel creixement econòmic, de la mateixa manera que l'adolescència també és l'etapa de creixement de les persones.

El capitalisme, doncs, amb els seus avantatges i inconvenients, ha estat una etapa necessària en el desenvolupament però, igual que les persones maduren i superen l'adolescència, l'organització econòmica també superarà el capitalisme (vegeu l’entrada “Cap sistema dura per sempre”).

En posteriors entrades escriuré sobre els motius que poden fer que el capitalisme evolucioni cap a un altre sistema i sobre les seves característiques.

Salut i pessetes

Evolució dels sistemes econòmics:  cap sistema dura per sempre.

Cos humà i sistema econòmic

El cos humà és un sistema i com tots els sistemes ha anat evolucionant, adaptant-se a l'entorn. Fa  4 milions d'anys els nostres avantpassats van començar  a caminar sobre dues potes; fa 2,5 milions d'anys va aparèixer el gènere humà, amb l'homo habilis que feia servir les pedres com a eines; més endavant van aparèixer els Neandertal i, posteriorment, van ser substituïts pels Sapiens, que també estem evolucionant davant de canvis en la forma de viure...

Evolució dels sistemes econòmics
El sistema econòmic, com el cos humà, també ha anat evolucionant adaptant-se als canvis de l'entorn. L'economia depredadora, en la que s'aprofitava el que s'obtenia de la naturalesa, va donar pas, amb el descobriment de l'agricultura, a un nou sistema econòmic,en el que  les persones ja podien viure de forma sedentària gràcies a la seva producció; va aparèixer l'excedent i la propietat...

Les guerres van facilitar l'apropiació de l'excedent i també de les persones (esclaus). Aquesta acumulació d'excedents propicià l'aparició de grans imperis i tornà a canviar el sistema econòmic (esclavisme).

La desfeta  de l'Imperi Romà va fer que aparegués el feudalisme, i quan aquest sistema econòmic va anar perdent força (epidèmies, augment del comerç, aparició de la burgesia...) donà pas al sistema capitalista.

El  sistema econòmic és com el cos humà: evoluciona


Evolució del sistema capitalista 
Malgrat que el capitalisme ha perviscut fins als nostres dies, també s'ha anat adaptant a les circumstàncies. Davant l'aparició del sistema econòmic socialista i, per evitar que s'estengués a d'altres països, es fomentà la intervenció dels estats en l'economia (estat del benestar). A partir del fracàs del sistema socialista, però, es tendí a potenciar la desregulació dels mercats i la disminució del paper dels estats en l'economia.

El canvi de sistema sempre s'ha produint de forma espontània sense basar-se en l'aplicació de teories prèvies, excepció feta de l'aparició del sistema socialista. Normalment han estat els canvis de l'entorn que, a partir de les decisions dels agents econòmics, han fer modificar elements dels sistemes fins que s’ha provocat el seu canvi.

Els canvis de l'entorn provoquen els canvis de sistema

La història ens ensenya que cap sistema dura per sempre. Malgrat que a les persones que han viscut en cada època el seu sistema els pogués semblar etern, tots els sistemes sempre han desaparegut davant dels canvis en l'entorn.

El capitalisme també donarà pas a un nou sistema perquè s'haurà d'adaptar als canvis en la forma de viure i produir dels nostres temps, canvis desconeguts fins ara per la seva intensitat i rapidesa. El nostre sistema passarà a la història  perquè deixarà de ser adequat a la nova realitat.

El  sistema capitalista passarà a la història

  

En posteriors entrades al bloc em plantejo fer una mica de prospectiva i analitzaré validesa, en l'actualitat i en el futur, dels elements fonamentals del capitalisme.

M'agradaria que em donéssiu la vostra opinió de tot plegat.
Creieu que el sistema capitalista és eficient ?

Salut i pessetes

La productivitat

En economia els elements necessaris per a la producció s’agrupen en tres factors: naturalesa (fusta, minerals,...), treball (mà d’obra) i capital físic (maquinària i instal·lacions).

Les empreses, doncs, combinen  aquests factors per aconseguir la producció que necessiten. Per augmentar la producció poden incrementar el nombre de treballadors i màquines o, també, poden augmentar la productivitat.

La productivitat és el rendiment d’un factor productiu

La productivitat és el rendiment d’un factor productiu. En el cas del capital físic, una millora de les màquines per la incorporació de nova tecnologia farà incrementar el seu rendiment (producció/hora de màquina). En el cas del treball, la seva productivitat  (producció/hora) pot créixer per un increment en la rapidesa de l’obrer, per l’especialització dels treballadors, per una millora en la seva formació, per canvis organitzatius ...

Un increment en la productivitat de l’empresa, doncs,  permet un augment de la producció amb els mateixos recursos o permet el manteniment de la producció amb menys consum de factors. Aquest fet, doncs, és positiu per a l’empresa perquè li permet produir amb uns menors costos i competir millor en el mercat.

Increment en la productivitat  è menors costos

Però no sempre són plenament desitjables els increments de productivitat perquè també poden comportar elements negatius.  Millorar la maquinària, per exemple, implica una inversió de diners que l’empresa no sempre esta en condicions d’afrontar; una millora en la preparació dels treballadors també implica una inversió en formació que pot ser costosa, un increment en la velocitat de producció pot implicar una disminució en la qualitat de les unitats produïdes ,...

Quan es parla de productivitat es tendeix a associar-la a la producció de béns (cotxes, caramels,...) però també s’ha de considerar en la producció de serveis (taxis, visites mèdiques, atenció de funcionaris públics ...).

http://www.freshtracks.co.uk/images/blog/productivity.jpg

En la producció de serveis, però,  el concepte de productivitat és més difícil de quantificar. Com compararíem, per exemple, la productivitat de dos professors de matemàtiques ?  Quin seria el millor criteri? El nombre d’alumnes per aula ? El percentatge d’aprovats?  Els valors treballats a classe ?

Sempre ens toparem amb la dificultat de valorar variables qualitatives i, per aquest motiu, és tan important no fer servir el concepte de productivitat de forma indeguda, com aquell secretari d’estat del govern espanyol que fa poc parlava de la productivitat dels funcionaris i la relacionava amb deixar de prendre el cafè a mig matí.

És important no fer servir el concepte de productivitat de forma indeguda. Exemple: “els funcionaris serien més productius si no prenguessin el cafè a mig matí”

Un exemple extrem pot ajudar  a entendre millor la relativitat del concepte de productivitat. Imaginem un restaurant amb 30 taules plenes i amb 6 cambrers atenent-les. Podríem valorar la productivitat en el nombre de plats servits/hora per cada cambrer. El propietari, després d’assistir a un curset sobre la productivitat, va decidir acomiadar a cinc dels cambrers. Aquesta brillant decisió va aconseguir un gran increment de productivitat (plats servits/hora) de l'únic cambrer que quedava. Em sembla, però, que els seus clients no va estar gens contents de la rapidesa del servei  i no tornaran mai més al restaurant.

Crec que, malgrat que no exerceixi,  sempre em quedarà l’esperit de professor d’economia i, amb aquesta perspectiva, m’agradaria deixar una pregunta a l’aire, perquè hi reflexioneu i/o opineu en aquest bloc: 

Una disminució en el salari dels treballadors fa augmentar la productivitat de l’empresa ?

Salut i pessetes

Víctor Prat

Individu i societat

El sistema econòmic és com el cos humà

El cos humà, igual que el sistema econòmic, està format per milions d’elements  (cèl·lules), organitzats per funcions (òrgans). Aquests elements depenen els uns dels altres, fins a tal punt que, del bon funcionament de cadascun d’ells en depèn la salut de la persona. Un càncer, per exemple,  que inicialment  afecta poques cèl·lules , pot provocar la mort del malalt.

En el sistema econòmic passa el mateix: està format per milions d’elements (persones), organitzats per funcions (empreses, institucions...). Les condicions de vida dels seus elements (agents econòmics) condicionen la salut de la societat. Un nivell d’atur alt, la inestabilitat laboral, la corrupció, la poca atenció a la gent gran ... perjudiquen la cohesió social , debiliten el sistema i faciliten que aquests emmalalteixi.

És interessant la relació existent entre els elements i la societat que formen i per això reflexionaré sobre la manera com veu l’individu al conjunt; com aquesta visió origina la seva ideologia individual  i, com a conseqüència, la ideologia dominant en una societat.

Ideologia Individual  (dreta i esquerra)

Malgrat que a nivell global depenem de la resta de membres de la societat, cada individu pot optar entre dues visions ideològiques contràries del seu paper dins de la societat:

Els uns (ideologia de dreta) pensen únicament des d’una perspectiva individual, creuen que cada persona ha de buscar les seves pròpies solucions, partint de la idea que amb el seu esforç, lluitant – si cal contra la resta – els millors sempre acaben triomfant. Aquesta visió propugna una societat en la que els guanyadors tenen riquesa i un paper dominant i destacat, mentre que es considera natural que una part dels individus disposin de pocs recursos (diferències de renta).

Els altres (ideologia d’esquerra) pensen des de la perspectiva social. Aquesta visió propugna les solucions col·lectives a partir del concepte de la col·laboració i parteix del fet que en la societat no sempre es tenen les mateixes possibilitats, que poden sorgir circumstàncies inesperades (que poden afectar a la persona o a l’entorn familiar)com : accident laboral, malaltia greu, acomiadaments ... Aquesta visió propugna que hi hagi mecanismes de redistribució de la renda que permetin garantir un mínim de recursos a tots els membres de la societat amb independència de les seves circumstàncies personals.

Perspectiva social: l’esquerra

El individu d’esquerra està influït per la seva capacitat de veure’s com un element  dins de la societat, que depèn de la resta per a sobreviure, i s’identifica amb una cèl·lula dins del sistema

Parteix de una actitud crítica davant de l’organització econòmica actual que considera injusta i propugna el màxim de igualtat entre els elements de la societat.

Busca el seu benefici individual a partir de la tendència a  compartir recursos i mitjans i espera que les polítiques governamentals contribueixin a la solidaritat i a l’equitat.

Perspectiva social:  la dreta

Parteix de l’acceptació del actual sistema econòmic i té una visió de la societat com a font de possibilitats per a la seva millorar individual. No veu la seva dependència de la resta d’individus sinó que creu que amb l’esforç personal cadascú podrà obtenir el major benestar dins de la societat.

Espera que la intervenció del govern sigui mínima i considera que l’eficiència ha de ser l’objectiu de la societat.

Ideologia social

Cada persona, en funció de la seva educació, vivències, influències... opta per una de les dues visions. A més, la capacitat de les persones de poder entendre la seva fragilitat, actual i futura,  i la dependència de la resta de membres de la societat contribueix a determinar la seva visió.

A nivell social, llavors, en funció  de la actitud de la majoria dels individus de la societat, predomina una de les dues visions ideològiques: sortida individual (visió política de la dreta) o sortida conjunta (visió política de l’esquerra). 

Malgrat que he dibuixat dos models extrems d’individu, en realitat, les persones i els partits polítics es mouen entre aquests dos extrems ideològics, que condicionen l’actitud de cada ciutadà, davant dels impostos, la redistribució de la renda, el pes del sector públic en l’economia, la necessitat d’aprofundir l’Estat del Benestar... en resum la ideologia dominant explica les polítiques que els governs duen a terme  davant dels dos objectius contradictoris: equitat (objectiu tradicional de l'esquerra)  o eficiència (objectiu tradicional de la dreta).

Salut i pessetes 

Víctor Prat