L’economia i els canvis electorals a Espanya (1996-2011)

Malaltia econòmica i canvi polític

Quan el nostre cos emmalalteix i els símptomes de la malaltia se’ns fan insuportables busquem culpables i ens replantegem l’alimentació, els nostres hàbits... i, fins i tot, la nostra forma de veure el món.

De la mateixa manera, quan l’economia emmalalteix i els seus símptomes (atur/ inflació) ens ofeguen, també mirem de canviar el partit del govern perquè el considerem culpable de la nostra situació econòmica.

Abans de tot, però, crec que ens hauríem de fer un parell de preguntes: 

* L’economia és l’únic factor de canvi electoral ?

* Els governs en són totalment responsables de la situació econòmica ?

Per contestar-les, miraré els últims canvis de govern, relacionant-los amb l’atur, els tipus d’interès i el creixement econòmic (vegeu el quadre amb un resum de les dades anuals).

Govern del PP (1996-2004)

La taxa d’atur estimat (EPA – Enquesta de població activa) del primer trimestre de  l’any 1996 era del 22,92%. Aquesta dada indicava que, de cada 100 persones amb la edat, la capacitat i la voluntat de treballar (població activa), quasi una quarta part no tenien feina. És fàcil deduir, doncs, que la malaltia econòmica va ser un dels elements cabdals que va provocar la victòria del Partit Popular en les eleccions d’aquell any, produint així el canvi de govern.

Els resultats en l’ocupació van ser espectaculars: ja a les eleccions de març de l’any 2000 la taxa d’atur havia baixat fins el 14,89%. L’economia, un cop més, va ser un  factor determinant per explicar un resultat electoral: la majoria absoluta obtinguda pel PP.

Durant la segona legislatura del PP, la dada estadística de l’atur va seguir baixant fins a situar-se en el 11,38%(1r trimestre 2004). Cal explicar, però, que aquesta disminució de la taxa d’atur en un 3,51% no va ser real perquè, en bona part, va ser deguda a un simple canvi estadístic: l’any 2001 es van canviar els requisits per considerar una persona aturada. Aquest maquillatge estadístic  va fer baixar la dada de l’atur un 2,57% (el primer trimestre de 2001), deixant únicament com a resultat real de la legislatura una disminució en la taxa d’atur propera a l’1%.

Motius de l’èxit econòmic del PP

Ja des d’abans del naixement de l’euro (1-1-1999) la convergència amb la resta de països va provocar que el preu del diner amb què ens finançàvem (empreses, sector públic, famílies...) baixés considerablement; aquesta tendència que va seguir durant el govern popular, tal com es pot veure en el gràfic.

 Si fem servir com a mesura del cost del diner el tipus d’interès pagat pel Tresor Espanyol quan demana diners a 10 anys (obligacions a 10 anys), podem veure que va passar del 12,26%, a inicis de 1995, a 9,89% (1r trimestre 1996 - inici del govern PP). I, també, que aquest valor va continuar baixant  durant el govern del Partit Popular fins al 4,01% (1r trimestre 2004).

 Aquesta baixada sobtada va provocar un augment de l’activitat econòmica que va fer créixer l’economia espanyola  (increment del Producte Interior Brut – PIB) per sobre de la de zona euro que, com es pot veure en el gràfic, també creixia, però sense tant dinamisme.

Es pot dir, doncs, que l’èxit de la política econòmica del Partit Popular es va fonamentar en una situació internacional estable i en la baixada relativa dels tipus d’interès. Per altra banda, s’ha de dir que aquesta situació de benaurança va propiciar bona part de l’actual endeutament i de la nostra malaltia econòmica.

Govern del PSOE (2004-2011)

L’any 2004 les dades econòmiques no eren pas dolentes (Atur del  11,38% i creixement del PIB del  4,01%). El canvi de govern, en aquest cas, no va ser degut a cap malaltia econòmica, sinó a decisions polítiques:  guerra de Iraq i la mobilització social provocada per la versió oficial donada pel govern sobre l’autoria de l’atemptat de Madrid (11-3-2004).

Amb el govern socialista, l’atur  va seguir baixant fins a un mínim del 7,95 el 2n trimestre de 2006. La taxa era del 9,63% en les eleccions de 2008. Els tipus d’interès es mantenien força estables, arribant a un mínim del 3,09% el 3r trimestre de 2005 i oscil·lant al voltant de 4 % fins el 3r trimestre de 2010. I el creixement era positiu, a unes taxes del 3 / 4 % fins l’any 2007.

Semblava que l’economia anava bé  però, malgrat que encara no es veien els símptomes, la infecció de l’endeutament s’anava estenent. Tots plegats, tota la societat, vivíem per sobre de les nostres possibilitats. Consumíem, invertíem ... diners d’altres que, per la incorporació a l’euro, ens resultaven molt barats.

La bombolla a Espanya s’anava inflant cada cop més i el 2008 va aparèixer la crisi financera internacional. Davant de les fallides de bancs, ... els inversors van començar a dubtar de la seguretat de les seves inversions (hipoteques escombraries...). La crisi financera va afectar ràpidament l’economia productiva fent disminuir dràsticament el creixement econòmic (-4,2% 3r trimestre 2009 a la zona euro).

Espanya, endeutada excessivament i amb moltes inversions en el sector de la construcció, ha partit els símptomes de forma molt virulenta i l’atur  ha superat el 20%. Les perspectives són molt dolentes degut a  la disminució del PIB i a les dificultats de finançament (de famílies, empreses i sector públic), agreujades per la desconfiança internacional  que ha portat, poc abans de les eleccions, als tipus d’interès de les obligacions a 10 anys fins al 7% (12-11-2011). Per aquests motius, en 2011 l’economia també ha estat el factor determinant del canvi electoral.

Motius del fracàs econòmic del PSOE

Com passa amb la salut de les persones, en  no aparèixer els símptomes, no es va saber detectar la malaltia de l’economia. La crisi financera internacional va ser el detonant  que va portar a l’agreujament d’una economia excessivament endeutada i amb un el pes excessiu del sector de la construcció.

Malgrat que els economistes haguéssim tingut les eines per detectat  millor els perills d’aquest procés, prendre la decisió política de limitar el creixement econòmic hagués estat molt difícil d’entendre. Hagués estat com si un corredor de fons, sense cap necessitat aparent,  decidís baixar voluntàriament el seu ritme en mig de la cursa, i veure com la resta de competidors el deixaven enrere.

Perspectives del nou govern del PP (2011)

La confiança electoral atorgada al PP amb la majoria absoluta obtinguda, permetrà dur a terme la seva política econòmica.

El principal problema es presentarà en saber quant temps que la societat li mantindrà de confiança degut a la dificultat d’aconseguir la seva principal promesa del procés electoral:  reduir l’atur.

Considerant  que :

*La conjuntura internacional no és bona (poc creixement, dificultats de finançament...) i la nostra economia és totalment dependent.

*Caldrà fer retallades en la despesa pública, que provocaran menys activitat econòmica i més atur.

*L’economia necessitarà força temps per covar la malaltia, absorbir l’endeutament, agafar confiança,...

Conclusions

A partir d’aquestes reflexions contesto les dues preguntes que em feia al inici del text :

L’economia és l’únic factor de canvi ?

En cas de malaltia econòmica, els símptomes són un dels principals factors de canvi de govern (1996 i 2011) però, en situacions d’aparent salut econòmica, unes decisions polítiques equivocades (2004) són les que també poden fer perdre el govern. A partir dels canvis electorals analitzats es veu que l’oposició mai guanya les eleccions sinó que són els governs qui, amb les seves errades econòmiques o polítiques, les poden perdre.

Els governs en són totalment responsables de la situació econòmica ?

Crec que, malgrat que els governs s’han de sentir responsables de la situació econòmica, en realitat no tenen suficient poder per controlar-la perquè:

* L’economia depèn de la decisions de milions de persones

* Els economistes no en sabem prou.

* L’economia és global mentre les polítiques encara són locals...

...

Per tot plegat... us desitjo:

Salut i pessetes !

Víctor Prat

Anatomia de l’economia: visió general

Crec que una bona manera d’entendre una matèria abstracta, com l’economia, és comparant-la amb quelcom que ens és molt proper i tangible: el nostre propi cos.

En aquest bloc he partit de la idea que l’economia és com el cos humà i que, igual que ell, pot emmalaltir. En aquesta entrada faré una primera presentació general d’aquesta semblança i, més endavant, miraré d’aprofundir en aspectes més concrets.

Sistema

Un sistema és un conjunt d’elements interdependents amb un objectiu comú, que té un comportament condicionat per determinades lleis.

El cos humà i l’economia són sistemes

El cos humà és un sistema que està constituït per elements diferents: esquelet, nervis, muscles, aparell digestiu,... Cadascú d’aquests elements té una funció que permet al sistema assolir l’objectiu comú: la vida. El funcionament del cos humà es regeix per les lleis físiques, químiques,...

L’economia també és un sistema format per elements diferents: infraestructures, sistema financer, sistema productiu, institucions, ...  amb un objectiu comú: satisfer les necessitats. El seu funcionament es regeix per les lleis econòmiques.

Ambdós sistemes evolucionen en el temps en funció del comportament dels seus elements i dels efectes de l’entorn i poden desenvolupar-se en salut o, també, emmalaltir.

Anatomia comparativa

Per relacionar ambdós sistemes podem comparar les seves estructures (anatomia). Aquestes poden ser algunes semblances (excuseu-me per les possibles mancances de rigor en els termes mèdics, considerant que el meu objectiu no és altre que el de divulgació econòmica):

*  L’esquelet que sosté el sistema econòmic són les institucions (polítiques, jurídiques,...).

* L’aparell digestiu que transforma els aliments (factors productius) és el sistema productiu, que fabrica nutrients (béns i serveis) per satisfer les necessites de les cèl·lules (persones).

* L’aparell circulatori són les infraestructures (carreteres...), que permeten fer arribar l’oxigen (renda) a cadascuna de les cèl·lules (treballadors, empresaris, consumidors, dirigents...) i l’energia i els nutrients (factors productius) als muscles (empreses, associacions,...).

* El sistema nerviós que origina i canalitza les ordres d’actuació, són les xarxes de comunicacions.

...

Evolució del sistema econòmic

Ens pot semblar, des de la nostra perspectiva actual, que el nostre sistema econòmic és inamovible però no és veritat, els sistemes econòmics evolucionen a partir de la interrelació entre els seus membres i amb l’entorn.

Igual que el cos humà s’ha vist obligat a adaptar-se als canvis (evolució), els sistemes  econòmics també s’han succeït (feudalisme...) i ho seguiran fent, condicionats per les lleis bàsiques de l’economia (no malbaratar recursos escassos...).

El nostre paper dins del sistema econòmic

Aquesta perspectiva ens permet adonar-nos clarament que cadascú de nosaltres som cèl·lules molt especialitzades, però sense cap autonomia i, com a conseqüència,  terriblement dependents de la resta per sobreviure.

De la mateixa manera que quan una persona mor, totes les seves cèl·lules desapareixen –des de les neurones fins a les cèl·lules de la pell -, tots i cadascú de nosaltres, des de els més rics fins als més pobres, depenem totalment del sistema econòmic.

La constatació d’aquesta realitat no deixa de ser una lliçó de modèstia per a tothom.

Salut i pessetes !

Víctor Prat

Per què hem emmalaltit ?

L’economia espanyola no funciona bé: està malalta. Però això no ens hauria de venir de nou. De sempre hem tingut molta debilitat. Hem anat creixent, però sempre depenent de  fora: remeses dels nostres emigrats primer i, en tot moment, inversió estrangera i turisme.

Últimament semblava que no, que ja no depeníem dels altres, que érem capaços d’invertir a l’estranger i, fins i tot, teníem multinacionals. Però, de fet, la nostra economia no creixia pas gaire, malgrat que seguíem rebent molts recursos aliens (fons europeus, inversions estrangeres...).

La persistència de la situació de diner abundant i barat a nivell internacional, ens va fer creure que el crèdit no tenia límit, que sempre podríem gastar per sobre de les nostres possibilitats. (famílies, administració, empreses, banca ......).

Igual que un cos dèbil i amb poques defenses té perill d’emmalaltir quan està un ambient en el que proliferen  virus i bacteris, la nostra economia, també dèbil i depenent per naturalesa, estava abocada a agafar una bona infecció (endeutament) , dins d’un ambient internacional de diner barat, que fomentava la despesa sense fre.

Si els recursos captats s’haguessin destinat a inversions reals i productives, ara, amb els rendiments obtinguts, podríem retornar els préstecs i mantindríem una economia productiva sanejada, però molts recursos es van malmetre en inversions públiques faraòniques, en construcció de pisos innecessaris, en despeses de consum...

Hem emmalaltit, doncs, perquè hem gastat molt més del que hem produït, ens hem gastat diners que no teníem i ara els hem de tornar.

Tota la resta no deixen de ser problemes derivat d’aquesta causa: les famílies no poden gastar, les empreses no inverteixen, les administracions no gasten, baixa la producció, creix l’atur, es recapten menys impostos, es retallen serveis... 

La infecció ens provoca insuficiència d'oxigen en el rec sanguini: dificultats de finançament. Ara ens falten els recursos que vam malbaratar i que ens són indispensables per a subsistir a nivell de famílies, administració, empreses... i també per poder tenir possibilitats de curació, per alimentar-nos i agafar muscle i defenses per superar la malaltia.

Salut i pessetes !

Víctor Prat

La malaltia econòmica: metges i economistes

Tothom ho tenim clar, l’economia no va bé: està malalta. Tots veiem i patim els efectes d’aquesta malaltia: tancament d’empreses, atur, inestabilitat dels mercats,...

Quan nosaltres emmalaltim, una infecció per exemple, també patim símptomes: febre, desànim, cruiximent d’ossos... I què fem, llavors ?  Doncs, anem al metge i esperem que ens digui què tenim i ens recomani el millor remei: un medicament eficaç.

Però, els metges sovint no saben del cert el què ens passa i el que ens recepten serveix únicament per pal·liar els símptomes: prenguis un antitèrmic i un analgèsic. De seguida ens trobem millor i mirem de tornar a la feina. I, si tot va bé, el nostre cos es recupera.

La nostra economia, però, no s’està recuperant. Ja hem pres de tot: inversió pública, reforma laboral, baixos tipus d’interès... Potser aquestes mesures han pal·liat algun problema però l’economia no es recupera.

Es com quan estem malalts i, després de prendre un antitèrmic, continuem la vida normal, sense fer gens de repòs, seguint  exposats a fred i a corrents d’aire. La infecció pot agreujar-se.

Davant de les eleccions se’ns proposaran moltes mesures que semblarà que poden millorar la nostra malaltia. Estigueu segurs, però, que no la poden curar; perquè un malalt necessita temps perquè el funcionament del seu cos es normalitzi, per poder compensar els seus desajustos (excessos).

Els metges i els economistes, per fer bé la feina, no hem de tractar únicament els símptomes  sinó que hem de posar remei a la malaltia i, per aconseguir-ho, hem de conèixer les seves causes. I, quan les coneixem hem d’enfrontar-nos-hi amb valentia: fins a l’amputació, si cal. 

Malgrat que aconseguim esbrinar la causa i prendre les decisions adequades,  hem de ser conscients que mai existeixen remeis miraculosos i que caldrà temps per recuperar-se, tot covant la malaltia.

Salut  i pessetes !

Víctor Prat